Us deixo el meu article d’opinió publicat al Diari de Tarragona. També podeu llegir en aquest enllaç.
Tots els membres que formem part de la comunitat universitària de la Universitat Rovira i Virgili ens sentim satisfets quan la URV apareix ben posicionada en comparatives amb altres universitats de l’Estat espanyol. Els rànquings, com a fotografia puntual, poden reforçar la imatge institucional i oferir dades útils per a la gestió interna. Tanmateix, cal preguntar-nos amb una mirada més exigent: és aquest el nostre veritable marc de referència? Ens hem d’emmirallar només amb un entorn proper quan cada cop més l’educació superior, la recerca i la innovació s’emmarquen en una conjuntura decididament global i internacional?
La resposta és clara: no. El futur de les universitats no es juga només dins de l’entorn proper en què s’ubica cada universitat. En un món profundament interconnectat, la competitivitat real es mesura en clau europea i internacional, i és aquí on la URV ha de fer una reflexió profunda. Formar part de xarxes com Aurora, un consorci de nou universitats europees impulsat pel programa Erasmus+ de la Unió Europea, és una oportunitat enorme. Però ser-hi no és suficient. Cal aprofitar aquesta aliança per créixer, reformular estratègies i alinear-se amb els estàndards més exigents.
Si prenem com a indicador el reconegut Shangai anking, la posició de la URV entre els llocs 701-800 contrasta amb la dels seus socis dins del grup Aurora: la Vrije Universiteit d’Amsterdam se situa entre el 151-200; la Università degli Studi di Napoli Federico II i la Universität Innsbruck, entre el 201-300; i la Universität Duisburg-Essen, al tram 301-400. Així doncs, la URV, en aquest context, no destaca pel seu posicionament global dins d’una aliança que, en conjunt, aspira a ser referent europeu.
Tanmateix, aquests indicadors haurien de ser una crida a revisar prioritats. La URV ha de preguntar-se si les seves estructures, les seves polítiques de docència, recerca, innovació, compromís social, sostenibilitat i internacionalització estan realment enfocades a formar estudiants competitius a escala europea, i no només a oferir un servei territorial. Cal una aposta decidida per l’excel·lència investigadora, per programes internacionals de mobilitat de qualitat, per l’atracció de talent docent i per la flexibilització de currículums que s’adaptin a les dinàmiques del context europeu.
El confort institucional no és sinònim de prestigi. Si volem una universitat que aporti valor real al seu alumnat i al seu entorn, hem de sortir de la zona de confort i cercar de forma decidida l’excel·lència acadèmica en tots els àmbits per impulsar el canvi social i contribuir als objectius de desenvolupament sostenible. A la URV tenim marge —i responsabilitat— per apropar-nos-hi.
És hora de revisar estratègies, fixar objectius ambiciosos i actuar amb determinació. No podem perdre més terreny si volem que la URV sigui reconeguda no només com una bona universitat catalana o espanyola, sinó com una institució amb veu pròpia i pes específic dins del mapa universitari europeu.